Dolores com cada matí es va llevar amb malestar general, potser causat pels quilos de silicona, botox i residus d’anestèsia que havia anat repartint per tota la seva anatomia perfecta durant tots aquests anys.

Quatre diazepams i tres tranxiliums era el que la Dolores s’havia de prendre, abans de res, per poder resistir aquesta vida que li havia tocat de viure. Aquesta barreja era el que la Dolores entenia per un “esmorzar continental”. I amb barretes i batuts energètics la Dolores anava alimentant el seu cos fràgil durant la resta del dia. I és que la Dolores, de petita, havia estat vegana, però un dia va descobrir que no sols els animals tenien sentiments, també en tenien les carxofes, els enciams i els cogombres. Ella parlava amb els seus cactus, els ocells, i fins i tot amb una salamandra que vivia a la terrassa de casa seva des de feia anys. Dolores patia per tots els vegetals i tots els animals i també per alguns éssers humans –ben pocs– d’aquest món que igual que ella havien nascut per intentar construir un món perfecte dins de la seva realitat.

A la Dolores cada dia li costava més lluitar amb aquesta angoixa i per a ella aquesta filosofia de vida era molt dura, i lluitava per tal d’esborrar del seu cap tot el que li havien dit els arbres, les injustícies que li havien explicat els gossos del carrer, el patiment dels gats i de les persones amb un cor tan gran com el seu, capaç de fer qualsevol cosa per un ideal.

El gos del veí li havia explicat molts secrets i ara entenia el que aquelles veus li deien des que era ben petita. El canari del botiguer li havia xiulat que havia de deixar les barretes energètiques, ja que no era menjar i que era com una mena de menjar per a animals i que s’havia de plantejar de menjar terra..., sí, argila verda. El canari li deia que era molt bona per als mamífers com ella i amb un aparell digestiu com el seu...

–Potser ho provaré, però avui no... Demà aniré a comprar argila verda a la botiga d’aquella neohippie! –va pensar.

Un vespre d’hivern no incita molt a fer res pel món....

–Ja ho faré demà. Avui no tinc forces!!! –es va dir entre dents la Dolores.

Però aquelles veus no s’aturaven dins seu. Aquella mena d’angoixa i d’asfíxia era insuportable i sabia que només marxaria si matava algú. I és que quan la Dolores li venien imatges dels ulls lúbrics d›algun malparit, amb aquella mirada aterrida, del que sap que està a punt de morir, i més sabent que ha estat ella.... Pensant en tot això la Dolores es relaxava. Tenia un sentiment molt semblant a la pau quan recordava les mirades tenebroses de totes les seves víctimes o un pols apagant-se a poc a poc entre les seves mans... La Dolores era ben conscient que tenia molta feina per fer. Encara havia de fer molta neteja i és que hi havia tantes persones que no mereixien viure en el seu món perfecte...

Però avui no podia. Era massa feina per a ella tota sola, i avui no tenia

forces....

–Ja ho faré demà... Sí, demà serà un altre dia!!!

Per: Carlos Siles

http://sylvergalaxy.blogspot.com