La heteronormativitat que esdevé obligatòria i dicotòmica transcorre al llarg de la història de la humanitat com un monstre mutant capaç d’adaptar-se a tots els contextos politicosocials i capaç de ser inoculat, amb una efectivitat i una eficiència mai desenvolupada, en “dos sexes” que esdevenen complementaris i políticament correctes.

Com bé afirma Deleuze, en l’era del capitalisme tardà, el sistema capitalista canvia, es transforma, degenera en un sistema caòtic a primera vista però edipizant i esquizofrènic en el fons. La dialèctica entre la cosa pública i la cosa privada, la societat-conjunt I l’individu-particular, defensada pels hetero-il·lustrats francesos, ha rebentat pels quatre costats esdevenint en lluita irreconciliable en comptes d’enriquiment mutu.

Aquest context bipolar i esquizofrènic en què es mostren “escenaris plans” i estàtics, es nodreix de dos processos fonamentals: un seria el Renaixement del segle XV (“Primer Renaixement”: teorització de la heteronormativitat), l’aparició de la modernitat, el ressorgiment del mascle com a centre de l’univers (androcentrisme presentat com “antropocentrisme platònic”), el ressorgiment del cànon i la perspectiva, la racionalitat-ciència, la definició complementària, antagònica i excloent de la bondat i la maldat, els gèneres, i evidentment, els valors associats a cadascun (mascle I femella). En aquest primer procés bipolar en què s’assenten les bases del patriarcat semiòtic I científic s’hereta i adapta la dialèctica existent entre la Mare de Déu (dona casta privacitat-esposa-reproducció social) i Eva (pecaminosa –vida pública-àmbit públic desviació social) en el context social del renaixement romà-grec.

Es pretén justificar la històrica divisió sexual del treball generadora de plusvàlues per als heteromascles, allò que Connell denomina dividend patriarcal. Dividend econòmic, social, cultural, sexual… El subjecte “dona” ha de triar o bé ser “una dona pública”, estigmatitzada socialment, o bé ser “una dona privada”, relació monògama relegada a l’àmbit domèstic.

Es visibilitza públicament el cànon perfecte, el mascle ideal. El cos de les dones es defineix com imperfecte i per tant es desdibuixa, es cossifica, es parcel·la. No es converteix en subjecte total i íntegre. Queda lligat a trastorns biològics I naturals/cicles agraris (menstruació, menopausa, nimfomania, frigidesa), se la defineix com un objecte carnal, passional, terrenal (Dialèctica Mare de Déu-Eva), no se li concedeix el dret a idealitzar un cos femení, visibilizar-lo íntegrament, teoritzar-lo sense androcentrisme.

Però el Primer Renaixement va més enllà; es crea el context social per al “mascle nou” (fi de l’Edat Mitjana). Es configuren ciutats, es conceptualitza la bellesa, l’art, el coneixement, els valors, etc. El segon procés important en l’afirmació, la legitimació científica i la reproducció a gran escala de gèneres binaris és el cientifisme europeu del segle XVIII (Il·lustració, “Segon Renaixement”) i el cientifisme edipizant-freudià euroamericà del segle XIX (“Tercer Renaixement”. Constitució de les identitats sexuals, 1868).

Es legitima/actualitza teòricament l’heterosexisme i la violència estructural/opressió sexual i simbòlica (P. Farmer). Alhora es desdibuixa l’escenari no-heterosexista, es fragilitzen (Grimberg) a les “comunitats exiliades”, no beneficiàries del repartiment del festí dels tres renaixements (tres vèrtex del Triangle Edípic). Es retroalimenta l’acte d’insultar/agredir (Judith Butler) una vegada i una altra…

Es vertebren les identitats sobre la base de característiques aparentment biològiques i innates. “El motor” del racionalisme il·lustrat canvia amb l’ètica protestant de l’integrisme purità (religions protestants) i dóna lloc a una maquinària semiòtica discursiva que no té precedents en la història de la humanitat.

Som davant “la fi dels gèneres”, a semblança de “la fi de la història” de F. Fukuyama.

La dictadura de la raó feta espasa, lamina i esquartera, a semblança de la vivisecció, la riquesa sexual de la humanitat. Es codifiquen científicament cossos parlants, sorgeix el gai, la lesbiana, la prostituta, la nimfòmana.

L’exercici de la prostitució (femenina) cau en una espiral sense fi en què l’exercici en si es bipolaritza cada vegada més (puta-client, status quo), passant de ser un exercici −o treball sexual puntual (estat transitori) per a moltes obreres de finals del XIX− a ser una identitat (estat permanent): “la puta”. Es crearà una cosmovisió que l’atraparà per a tota la vida al seu treball ocasional i la convidarà a no existir com a subjecte, però si com a objecte. “Un silenci ominós” (Kossofsky) sembla recaure sobre elles. Com bé apunta Bourdieu, es genera l’existència d’un “habitus” tant per a les prostitutes com per als clients. Un “sentit del correcte i de l’incorrecte, del legal i l’il·legal, el moral I l’immoral…”

Continuant amb les tesis de Michael Foucault i conjuminantles amb les de Beatriz Preciado, podem dir que en l’era del neo-neolliberalisme, el sistema econòmic se serveix dels pilars del patriarcat i els fa seus, els reinventa. La semiòtica de l’ultraliberalisme basat en l’acumulació i les lleis d’oferta/demanda fa que els mascles, a part de convertir-se en heteromascles, es converteixin en heteroconsumidors de béns

sexuals, cossos cossificats, membres amputats. A semblança dels antropòfags, consumeixen “carn sexual”, identitats parcel·lades.

En l’era de la farmacopolítica, el consum del sexe, la prostitució i la pornografia es converteix en un valor en si mateix per al sistema sexe-gènere, cosa que genera grans plusvàlues per als estats-empreses i empreses-estats. Discursos normatius i processos estructurals socioeconòmics que perpetuen el masculinisme i l’opressió de l’històricament segon sexe (S. de Beauvoir).

L’heteromascle reneix i s’erigeix sobre les pròpies espatlles per expandir-ne la ment i la polla davant la resta de la humanitat, a costa, és clar, de la resta de congèneres, principalment, les dones. Es nega la perspectiva integral del cos-ment de la dona, la lesbianitat (mitjançant la fal·locràtica), el sexe entre mascles, etc.

El mascle s’apropia de la cosa pública i la racionalitat/austeritat (política) i relega les dones a la cosa privada i l’emotivitat/expressivitat (procés de socialització binari: àmbit domèstic). Un mascle en la cosa privada és un calçasses i un sentimental; és un marieta. Una dona en la cosa pública és una prostituta i una austera; és un gallimarsot. S’estableix la socialització binària encarregada de reproduir gèneres contraposats condemnats a entendre’s, l’empresa mútua: sostenir el patriarcat per la base.

Es reserva al mascle el dret de −igual que el Colós de Rodes− “tenir un peu dintre i un altre fora” (privat/públic). En la cosa privada no per a contribuir a la reproducció social i sostenibilitat de les llars, ni en la cosa pública per a prostituir-se. L’àmbit privat, en el context de la farmacopolítica, és l’apartheid de gènere on habita el “cap de família”, “el cap del ramat”. Els seus aprenents (fills) i el gènere femení amb la qual té signat un contracte sexual (monogàmia). En la privadesa, a ell se li concedeix el dret al consum de la pornografia, consumida de manera privada, en ambients homosocials, algunes vegades.

L’exponent màxim del consum d’heterosexe és la prostitució. El “bon heterocaçador” se sent fort i decideix deixar el ramat per un instant per satisfer els seus gustos antropòfags. No li importa realment si consumeix bio-dones, travestis −menors en molts casos−, el cas és acumular, legitimar la seva posició de consumidor-propietari, presumir de la gesta, i si és en un ambient homosocial millor, que corri la veu, que tothom se n’assabenti, és necessari, el seu status està en perill. Cap del ramat i cap del grup. Heteroreferent per a la restadel grup i del seu ramat.

És el mascle que desborda testosterona, el que necessita esplaiar-se, “la fera que necessita muntar la seva presa per tal de domar-la i tenir-la ben amarrada”, el seu fal·lus frega la insostenibilitat… Les expectatives penetrants han de ser satisfetes…

Alguna cosa sembla incomodar al bon heterocaçador, el seu ramat es revolta: les dones comencen el seu procés d’alliberament i s’insereixen al món laboral (encara que carregui doblement amb les tasques domèstic-dependents) i els hereus de la ventrada es comencen a revoltar, el domini de l’heterocaçador es fa massa insostenible.

A tot això cal afegir les noves masculinitats que es redefineixen o s’adapten al seu grup homosocial, receptor semiòtic de les seves gestes antropòfagues. L’aparició-visibilitat dels gais, metrosexuals, hetero-desertors…Punts de fugida per on la fal·locràcia perd energia binària, els mecanismes de tancament ja no estan automatitzats, es converteixen en actes reflexius… Cadascun d’aquests questionen la cosmovisió antagònica excloent de l’heterocaçador; ja no es legitima intragrupalment el consum de cossos parcel·lats. Es converteix en una pràctica marginal, que no reduïda sinó individualitzada I estigmatitzada en molts casos. L’heterocaçador esdevé client-camuflat, entre altres coses, pel paradigma del feminisme d’estat i la preponderància de postures abolicionistes que questionen moralment la seva conducta depredadora. L’heterocaçador veu com el seu vedat de caça està cada vegada més parcel·lat i definit (prostitució de carrer, pisos privats, locals de dones de companyia…) no visibilitza igual que abans les seves gestes. El seu fal·lus està ferit però encara cueja. “El fal·lus fet pal” (Beatriz Preciado) encara és la gaiata del pastor amb el qual dirigeix el ramat…

Les noves masculinitats questionen els pilars bàsics del bon heterocaçador, però això no comporta l’eradicació de la prostitució sinó ben al contrari, hi ha un salt qualitatiu en la seva funcionalitat per a l’heteromasculinitat. En un context globalitzat caracteritzat per constants canvis socioculturals (esquizofrènia i histèria col·lectiva), la idea és que la prostitució esdevingui una subestructura primordial del neopatriarcat. Els heterocaçadors necessiten legitimar constantment I amb més intensitat la seva posició social en la jerarquia social. Les seves dèbils heteroidentitats depenen de l’interaccionisme simbòlic. Definició conjunta (hetero-socialització homosocial) I excloent d’un altre (marieta i calçasses)

Estratègicament la prostituta no té un valor per si mateix, sinó un valor per a si. En l’era del interaccionisme semiòtic discursiu no es consumeix sexe, s’alimenta una identitat en crisi constant, un monstre que esdevé i “reneix” diàriament. Ja no és que percebin en les prostitutes persones i dones, perceben col·lectors d’energia “sexual” induïda. Moltes vegades no sexual, sinó mental. Materialitzada en “penetracions fal·locràtiques” per un sistema cultural androcentrista sobre el qual s’assenteix la violència simbòlica materialitzada en la pornografia i la cossificació del cos de les dones com un reclam publicitari. Es consumeixen “productes passius” (són penetrades), definits pel sistema ultraliberal I neopatriarcal com funcionals per part dels heterocarronyaire (han descendit en la cadena tròfica).

El bon heterocaçador ja no és antropòfag, és carronyaire.