Un any més vam sortir al carrer per fernos escoltar, per cridar contra el sistema de gènere binomial (home/dona) i les violències que genera.

Les nostres reivindicacions son clares. Exigim l’eliminació de la transsexualitat dels manuals de malalties mentals (DSM-V I cie- 11).

Exigim l’eliminació de les operacions a nadons i infants intersexuals; per això, demanem que no s’imposi el protocol mèdic de normalització binària a les persones intersexual·les.

Denunciem que aquest sistema sociopolític i econòmic discrimina les persones transsexual·les, travestis i transgènere, tot expulsant-les del mercat laboral.

Demanem que es faciliti l’asil polític als exiliats per motius de gènere i sexualitat, ja que no podem ignorar que cada any, arreu del món, centenars de persones són assassinades en el seu país d’origen.

Exigim mesures efectives per evitar l’assetjament transfòbic, lesbofòbic i homofòbic en els centres educatius.

Considerem que no ha de ser obligatori l’esment de gènere en els documents oficials i que, en cap cas, l’estat ha de decidir quins noms són apropiats o no per als ciutadans: tots hauríem de tenir el dret de fer servir el nom que desitgem.

Defensem el reconeixement dels drets laborals i socials per a lxs treballadorxs sexuals, d’igual manera que exigim la fi de l’assetjament policial i social a lxs treballadorxs sexuals, així com la derogació de l’ordenança cívica.

El passat 7 d’Octubre vam sortir al carrer per combatre aquestes i altres violències; per a mi va ser un moment essencial. Sabia per endavant que no seria una manifestació multitudinària com hauria calgut esperar. L’escassa presència de persones intersexual·les, travestis, transsexual·les i transgènere va ser una mostra tangible de l’efecte d’aquestes violències esmentades.

No cal dir que aquesta realitat em consterna i, any rere any, m’acompanya durant el recorregut de la manifestació.

Avui dia la transsexualitat, la intersexualitat, el travestisme i el transgenerisme no són condicions desitjables.

La majoria de persones T&I pateixen exclusió laboral, marginació social, violència mèdica i institucional o, d’altra banda, per evitar aquestes coaccions, recorren a la “invisibilizatció” de la seva identitat com a estratègia per reduir les pressions socials.

Aquesta situació es reflecteix també en el moviment associatiu trans, transgènere, transsexual, travesti i intersex, el qual és molt feble: hi ha pocs grups i, en general, solen ser molt petits, sobretot si tenim en compte el nombre de persones transsexual·les, transgènere i travesti, el qual es calcula en més d’un 10% de la població mundial. Per la seva banda, la proporció de persones intersexual·les es calcula, aproximadament, d’una per cada 250 nadons.

Per aquest motiu, és molt valuós el suport que rebem de persones no transsexual·les, transgènere, travesti i interssexual·les. En certa manera, em recorda altres moviments per
als drets socials, com el dels drets per a persones amb diversitat funcional (mental i física), així com les lluites per a l’alliberament animal o els abolicionistes de l’esclavitud.

Aquests activistes van lluitar per aconseguir drets socials que no els afectaven de forma directa i que, en canvi, els enfrontaven amb el sistema social en què vivien.

Amb vosaltrxs, lxs euforiquxs, lxs travestis, lxs sepropositius, lxs despresives, les marikes i bolleres, lxs trans, lxs putes, les fetitxistes i tots aquells que es neguen a viure en aquesta falsa pau normalitzadora, seguiré prenent els carrers, perquè fer-ho és l’exhibició pública de la nostra resistència. Seguiré somiant que arriba el moment d’una veritable presa de poder intersexual, transgènere, travesti, transsexual...

Fotos: Ana Belén Jarrin