Al Manolo li encantava el Llop, però estava segur que era hètero (el Llop).

Sempre que parlava del Llop amb la mare, aquesta li explicava les gestes amatòries del Llop, la gran quantitat de dones que havia seduït als boscos i a les basses on les noies solien banyar-se a l’estiu. Aquestes gestes, que eren conegudes al poble des de feia molt de temps, eren més aviat llegendes rurals, atès que ningú coneixia bé el Llop; la gent el veia fent voltes pels afores del poble, o se’l creuaven al bosc de tant en tant, però gairebé no hi tenien contacte.

El McDonald’s del poble produïa tants residus que el Llop menjava de les escombraries des de feia molt de temps, de manera que ja no atacava els humans ni els ramats. De fet s’havia engreixat bastant a força de menjar escombraries, i ja no estava en condicions de caçar ningú. Vivia tranquil a la seva cova, i era més aviat reservat.

Al Llop li encantava el Manolo, però estava segur que era hètero. Només calia veure’l anant amb la BTT pel bosc, o jugant a futbol amb els amics amb la bufanda del Barça per adonarse que aquest xaval no podia entendre. El Llop l’observava sovint, quan es creuaven pel bosc, i el Manolo sempre s’aturava i també el mirava, i tot seguit arrencava a córrer.

El Llop s’avorria bastant, ja que feia anys que havien tancat la sauna finlandesa, i amb la moda d’Internet ja gairebé ningú anava a fer cruising al bosc. Només s’avenia amb la Maria, l’àvia del Manolo, que era lesbiana i vivia en una casa al bosc, no gaire lluny de la cova del Llop. A la Maria li agradava molt el cinema antic. De vegades convidava el Llop a casa per veure pel·lícules mudes o comèdies americanes dels anys 40.

El Manolo també es creia aquesta fama hètero del Llop, així que un dia va decidir vestir-se de noia per intentar lligar-se’l. Vestit amb una capa i una caputxa vermella, una perruca rossa i un vestit blanc estil La casa de la pradera, i més pintat que una porta, es va adreçar a la cova del Llop, amb una cistella plena de Cialis, condons i tubs de KY. Quan ja era a prop va veure que el Llop sortia de la cova i va decidir seguir-lo.

Aquell dia el Llop i la Maria havien quedat per veure una pel·lícula. Quan el Llop va arribar a la casa de la Maria van preparar dos gintònics, es van ajeure damunt del llit, van apagar el llum i van començar a veure la pel·lícula. El Manolo observava l’escena per la finestra des de l’exterior, sense saber què fer. En un moment donat sent l’àvia que diu al llop: “Se’ns ha acabat la ginebra. Me’n vaig al súper a comprar una ampolla i després seguim amb la pel·li”. El Manolo va pensar: “Aquesta és la meva: ara o mai”. Quan la Maria va sortir de la casa, el Manolo hi va entrar i, aprofitant la foscor, va dir al Llop: “Hola, àvia, sóc la teva néta, la Caputxeta Vermella. T’he portat unes coses per sopar. El Llop va reconèixer de seguida la veu del Manolo i es va quedar (se li va posar) de pedra. “Vine aquí, maca, fica’t al llit amb mi, que fa molt de fred”, li va dir el Llop. El Manolo es va despullar encantat i es va ficar al llit: “Àvia, quins braços més grossos que tens!”. “És per abraçar-te millor”. “Àvia, quines cames més grosses que tens!”. “És per córrer millor”. “Àvia, quines orelles més grosses que tens!”. “És per sentirhi millor”. “Àvia, quins ulls més grossos que tens!”. “És per veure-hi millor”. “Àvia, quina polla més grossa que tens!”. “És per cardar-te millor!”. I tot dient aquestes paraules, el Llop es va llançar sobre la Caputxeta Vermella i van ser feliços i van menjar anissos.