Les parlants de llengües llatines estem sotmeses a reflexar el gènere gramatical personal. Si dic que estic cansada, m’identificareu com a femella, i si dic que n’estic fart de tanta mania amb el gènere, com a mascle. Tant en singular com en plural, encara no hem trobat manera de desfer-nos de la marca diferencial de gènere. Una marca que ens acompanya des que comencem a enraonar, però que pot canviar si així ho decidim els parlants. De fet, la nostra mare, el llatí, que tenia 3 gèneres, s’horroritzaria en veure que vam eliminar-ne un. Sí, totes les lleng ües filles del llatí s’han quedat amb la dualitat que marca masculí i femení, i han fet desaparèixer el gènere extra, el neutre, que tenia el llatí. Ho d i c pels qui creuen que les llengües no són fle xibles i que el que hi ha actualment durarà per sempre. No senyora. ...totes les llengües filles del llatí s’han quedat amb la dualitat que marca masculí i femení, i han fet desaparèixer el gènere extra, el neutre...totes les llengües filles del llatí s’han quedat amb la dualitat que marca masculí i femení, i han fet desaparèixer el gènere extra, el neutre

La marca de gènere suposa en les persones un mapsicològic a l’hora de parlar, comunicar-se i per tant de pensar. Tots els substantius estan sotmesos a ser etiquetats com a masculins o femenins.

Els objectes, els conceptes, els animals, les plantes, fins i tot les persones. No hi ha espai lliure de gènere. Sembla que si no assignem un gènere no ens quedem satisfets. Una obligació generitzadora que ens ve dictada per la llengua mateixa.

 

...el masculí plural és incloent, i el femení és excloent, amb les derivacions psicològiques que això suposa.

És cert que la noció lingüística de gènere gramatical es distingeix de la noció biològica i social de gènere natural, tot i que es relacionen estretament en molts idiomes. La diferenciació i els prejudicis de gènere poden interferir en el llenguatge, i viceversa. Per exemple, el mascle s’endú allò que en diuen el plural genèric, victoriós. Si jo dic que hi som totes, el mascle se sentirà exclòs. Si dic que tots hi som, les femelles no tenen dret a sentir-se excloses. El marc lingüístic normalitza que el masculí plural és incloent, i que el femení és excloent, amb les derivacions psicològiques que això suposa. Interioritzem com a norma la supremacia masculina a través de la llengua. Ens ha de semblar correcte que en una reunió de 10 dones i un home haguem de fer servir el masculí? És simplement una formalitat, sí, però té derivacions que penso que són determinants.

L’evolució de la llengua no només és possible, sinó que és un fet continu i constant. També en referència al gènere hi ha evolució. Les necessitats de les llengües són les que dicten en molts casos la seva evolució. També és cert que hi ha poders i autoritats que poden transformar una llengua, però la societat i els parlants hi juguem també un paper decisiu. Per exemple, hem tret la càrrega de gènere a la paraula matrimoni amb un canvi legal. I ho hem fet per la necessitat de canviar una injustícia social, que era el fet de reconèixer només un tipus de parella i no tota la resta. Ara un matrimoni és un contracte entre dues persones, sense cap càrrega de gènere. Hi ha llengües sense gènere gramatical. La més propera, el basc. La majoria de llengües a l’Àsia funcionen també sense gènere gramatical. Les llengües eslaves, com l’alemany, en tenen 3, inclòs el neutre. Les llatines, masculí i femení. Una llengua sense gènere gramatical no separa els nens i les nenes, els homes i les dones, tracta tothom (i totdon) per igual. No exerceix cap pressió, cap discriminació, al menys a través de la paraula. Les llengües sense gènere són potser la referència que hem de prendre si volem alliberar la llengua del gènere, i de pas alliberar una societat que encara va plena d’obsessió pel gènere. 

Les necessitats de les llengües són les que dicten en molts casos la seva evolució.