El cinema, com la literatura, s’ha interessat sempre per les fronteres socials entre el considerat masculí i el anomenat femení. Però varem haver d’esperar al modern feminisme perquè aquesta qüestió, latent o visible en el nostre imaginari, es tornés una qüestió de debat i creació i deixés de ser “un problema” o “un objecte d’estudi”, termes que sempre han estat a prop del tradicional concepte de “patologia” tan estimat per la medicina, la psiquiatria, la psicologia clínica i altres dispositius de regulació. “El diferent ets tu” van respondre en altre temps les gents d’altres races, les dones sàvies, silenciades o estigmatitzades, les persones discapacitades que seguim cridant, els desocupats i els immigrants enfront al capitalisme feroç com única manera d’organització “socioeconòmica” o els gais i lesbianes enfront d’un règim obsessivament homogeni i heterosexual, que segueix posant etiquetes al considerat anòmal….

Des del vell psicoanàlisi –amb tan dolenta premsa avui, però tan vigent en alguns aspectesa la moderna sexologia i els seus joves doctors, el sexe, el cos, els dimorfismes i les excepcions segueixen sent objecte de preocupació, estudi o sa interès. L’anomalia existeix solament enfront d’una “norma”, una frontera, un mur i un marge, a una exclusió o a una inclusió reguladora. També enfront del blanc d’una pantalla de cinema. El cinema gai, lèsbic, transs, queer, o si volem resumir-lo en les seves interminables sigles, el cinema i les arts visuals LGTBQ, neixen amb força a finals dels anys noranta enfront de qüestions com l’auge dels nous subjectes polítics, les subcultures i els rodatges de baix pressupost; també a la necessitat de filmar, gravar i protestar com reacció a l’arribada del VIH, el silenci dels poders públics i l’estupefacció social o enfront de la mandra dels dispositius mèdics i econòmics davant l’avanç de la pandèmia. I creix posteriorment enfront de l’avanç de la nova dreta i a la crisi del subjecte “dona” del feminisme clàssic i/o burgès o el qüestionament -cada vegada més irrefrenable- de la heterosexualitat obligatòria, la masculinitat dominant, els rols prefixats i el sexisme amb les seves formes més o menys subtils com règim polític universal .

“Cal filmar, gravar i protestar com a reacció a l’arribada del VIH, el silenci dels poders públics, l’estupefacció social i la passivitat dels dispositius mèdics i econòmics davant l’avanç de la pandèmia”

En el primer, segon, tercer i quart mons els realitzadors i realitzadores lesbianes, gais o transs prenen la paraula, no se senten còmodes en els seus compartiments estancats i articulen discursos i ficcions en primera persona que posen en qüestió fins i tot el funcionament mateix de l’aparell cinematogràfic com productor de plaer, inquietud o distòpies i recreador de realitats corporals i sociosexuals aparentment immutables. A EEUU: John Cameron Mitchell “Hedwig and the Angry Inch” “Shortbus”, Jennifer Livingston “Paris is Burning” i Kimberley Pierce “Boys don’t cry”, a França: François Ozon “Une robe d´ été” “Sitcom” “8 femmes” “Potiche” al Marroc: Remi Lange “Tarik el Hob” “Strassos, le magnifique” a Bèlgica, encara que procedent del nord d’Àfrica, Chantal Akerman “Demain on Demenage” “La Captive”, Catherine Corsini “La répétition” a Espanya: Pedro Almodóvar, a Anglaterra: Derek Jarman, a Irlanda: Neil Jordan posen en evidència, a través de la saturació dels “gèneres” i de la diversitat de subjectes, identitats i individus, (amb sobredosis o absència de masculinitat i/o feminitat), que les ficcions entorn de cossos “no marcats” són més que possibles o necessàries: són ja imprescindibles.

Pel·lícules recents, vingudes de latituds diverses, com l’argentina “El último verano de la Boyita” els treballs de Lucía Puenzo “XXY” “El niño pez” la irlandesa “Breakfast on Pluto” les nord-americanes “Boys don’t cry” “Welcome to the Dollhouse” i “Mysterious i “Three Needles” o l’oriental “Beautiful Boxer” han posat en primer terme les conseqüències d’aquest debat, filosòfic però també polític, econòmic i sociocultural sobre aquesta violència que un règim binari de sexe exerceix sobre els subjectes al néixer, en l’adolescència/joventut i/o al llarg de tota la seva vida. Espais inhabitables que poblen ficcions i realitats candents. La casa de l’amo i els seves afores, les eines de l’art i les eines dels creadors de ficcions, la qüestió de l’humà i l’inhumà, les fronteres socials del masculí i el femení, lo acadèmic i lo del carrer, l’art i la vida són assumptes que es plasmen en el cel·luloide de ficció o documental. El cinema va, en ocasions, per davant de la societat, és un pàl·lid, tèrbol o fidel reflex d’ella o un testimoniatge clar de les realitats i contradiccions que han sorgit amb força en les nostres societats.

Els nens marietes i les nenes bolleres són gairebé tan antics com el cinema mateix i han de lluitar contra l’estranya i no sempre reconfortant herència del psicoanàlisi, una “ciència” o tendència que va arribar al cap de munt en els albors del cinematògraf. Però haurem d’esperar a la dècada dels noranta i al qüestionament del moviment asimilacionista de gais i lesbianes perquè ocupin el seu lloc més enllà del morbo, la compassió, la patologia, la mera curiositat o l’estranyesa. De Vicente Aranda “Cambio de sexo” de Narciso Ibañez Serrador “La residencia” o del primer Almodóvar “Que he hecho yo para merecer esto”, de Kazan “A Streetcar named Desire”, de Losey “The Boy with Green Hair”, de William Wyler “The Children’s Hour”, les jovenetes curioses de “Corrupció a l’interna’t/ Mädchen in Uniform” (pàl·lid remake en techinocolor de “Noies d’uniforme”) o l’efebus caníbal ploricó de Bergman “Vargtimmen” la seva monstruositat, patologia, solitud o aberració poc té a veure amb els joves protagonistes de “Ma vie en rose” de Alain Berlinier, amb el descarat adolescent de “Breakfast on Pluto” o amb els protagonistes que apareixen a “Hedwig and the angry inch”, “Edward II” de Derek Jarman o la més recent “El último verano de la Boyita” de Julia Solomonoff , que amb el seu comportament vénen a sacsejar els fonaments de la construcció cultural i el model mèdic i falócrata de la masculinitat. També les nenes bolleres de “The Hanging Garden” de Thom Fizgerald, de “La niña santa”

“Hi ha personatges que segueixen poblant el nostre inconscient col·lectiu que es resisteix a ser renovat i és aixafat sota capes i capes de silenci de psiquiatria, psicologia social o fins i tot d’activisme d’esquerres”

de Lucrecia Martel, la vampira hermafrodita de “Låt den rätte komma/Deixa’m entrar” versió sueca el nen hipersensible del seu remake de hollywood. Les adolescents afroamericanes de “Precious” de Llig Daniels semblen no respondre al que s’espera d’elles com a subjecte dones/comportament dones, amb gorra de beisbol, atraient-se mútuament o renunciant a “ser” o “semblar femenines” per a agradar a ningú han donat el salt de l’anonimat a la gran pantalla, encara que sigui en versions edulcorades, incompletes o esbiaixades. Així les nenes de “Fire” de Deepa Metha, la jove transsexual pre operació de la desesperançada “Boys don´t cry” o les nenes salvatges i a la vora de l’abisme de Lucía Puenzo o les de Peter Jackson “Heavenly Creatures” o les adolescents precoces? de “Eloise” de Jesus Garay han d’enfrontarse encara a un discurs mèdic o a un entorn social que adquireix l’estatus de discurs punitiu, constricció o sentència vitalícia. Han d’aguantar el fet de ser etiquetades com malaltes, desviades, rares, o fins i tot considerades com el que no són dintre d’un univers lingüístic més contemporani.

El protagonista de “Boys don’t. Cry” de Kimberley Pierce és definida com “lesbiana” pel seu amic gai o com “malalt” per la mare de la seva xicota, mentre que el jove “Hedwig” o l’adolescent intersexual de “El último verano de la Boyita“ han de veure com les seves infàncies, adolescències i primeres joventuts es veuen parcialment frustrades per dispositius mèdics que s’alarmen davant la diversitat corporal, el anomenat dimorfisme sexual o la pretesa disfòria de gènere tractant de corregir quirúrgicament els seus defectes i medicalitzar els seus cossos. De nou la anomenada naturalesa i la anomenada cultura xoquen amb violència quan molts d’ells i elles no volen entrar en cap caseller, o fins i tot s’atreveixen a negar la veracitat, honestedat i cientificitat d’aquestes caselles o categories. Apareix al mateix temps altra sèrie de personatges no menys desestabilitzadors per a l’imaginari heterosexista com el gai masculí i sense complexos de “En malas compañías” d’Antonio Hens, el jove femení però heterosexual d’algunes pel·lícules d’Almodóvar: “Matador” “Hable con ella” “Los abrazos rotos” les monges lesbianes de “Entre tinieblas” les joves bisexuals i sense problemes d’identitat “Goldfish memory”

“El cinema i les arts visuals LGTBQ, neixen amb força a finals dels anys noranta arran de plantejar-se qüestions com l’auge dels nous subjectes polítics, les subcultures i els rodatges de baix pressupost”

d’Elizabeth Gill o la deliciosa “Caramel” de la franc/libanesa Nadine Labaki, les ancianes que descobreixen el sexe amb la seva vella amiga de l’ànima “80 egunean”, les autoestopistes unides per una destinació fatal “Thelma & Louise”, “Butterfly Kiss” o les adolescents lesbianes delicades i femenines de films com “El niño pez” o la ja mencionada “Eloise” de Jesus Garay, així com els ex soldats sexys i sensibles de “Yossi & Jagger” o “The Bubble”. El travestí mascle i sense complexos de “Kinky Boots”, el androgin mestre de cerimònies de “Shortbus”, el masculí massatgista i motero de “Azul oscuro casi negro”, els xaperos/buscavides adolescents de Gus Van Sant “Mala Noche” “My Own Private Idaho”, les autoestopistes lesbianes i vaqueres de “Even Cowgirl get the blues”, els rudes però sensibles pescadors peruans a “Contracorriente”, les dones llançades, contradictòries, turmentades o ambigües del cinema de Ozpetek “Le fate ignoranti” “Mine vaganti”, les lesbianes mares de família de Lisa Chodovenko “The kids are all rigth” o els masculinísims vaquers trists i bojament enamorats de “Brokeback mountain” desmuntant , a la seva manera, categories i continus de sexe, gènere, desig i orientació sexual. Conceptes com la ploma, el efeminament, la masculinització o la renovació contínua dels conceptes de masculí i femení, el homo i el hetero, que ja van aparèixer en el cinema en pel·lícules com “Morocco” de Josef Von Stenberg o “Tea and Sympathy” de Vicente Minnelli, “Dog Day Afternoon” de Sídney Lumet o “A Taste of Honey” de Tony Richardson, “Cabaret” de Bob Fosse o fins i tot els personatges de “Lezte Ausfahrt Brooklyn / Last Exit to Brooklyn” de Uli Edel ja no tenen la mateixa vigència. Tots i totes podem ser objectes d’estudi o anàlisi o negar-nos rotundament a ser-ho, o a ser classificats o observats sota cap telescopi, perquè la galàxia és ja massa àmplia encara que grans sectors de la societat, liderats per la religió i les seves institucions, la medicina i els seus derivats, l’escola i la família més tradicionals, les forces de seguretat i higiene social de l’estat que encara avui practiquen intervencions a bars gais camuflades de batudes antidroga o duen a comissaria als que es manifesten contra la maquinaria catòlica a les universitats i arreu, s’obstinin amb fúria gairebé bel·licosa a acabar amb aquestes desviacions. Quan el pare del jove bisexual de “Crazy” descobreix al seu fill de set anys amb els llavis pintats i una bata “de noia” el protagonista pensa encertadament: “Sense saber-ho, li havia declarat la guerra al meu pare”. 

No falten les mirades compassives o els crits desesperats a la integració, la comedieta típicament nord-americana o el ressuscitar de vells fantasmes, com pasa amb el protagonista de “Madre amadísima” o l’anciana lesbiana de “Vier Minuten”, Èdip, Medea, Electra, Narcís, les amazones, les bruixotes, les tortilleres, els vells pedòfils, els jovenets precoços, l’androgen, la camionera, la sílfide, la Medusa, els Budes, les nimfòmanes, els castrati, els crists asexuats, les verges suïcides, els autistes inhibits, els capellans reprimits, les mares dominants, els pares febles, les vampiresses, els donjuans, els óssos sense cau, les marujes, els superpasius, les hiperactives, els futboleros, les tennistes, els discapacitats obesos o inhibits , els perruquers amanerats, les frígides, les calentabraguetes, els calentapollas, els desvirgadors, els joves amb dubtes i els marietes infeliços segueixen poblant d’una manera o un altre el nostre inconscient col·lectiu que es resisteix a ser renovat, aixafat sota capes i capes de silenci, de discursos que travessen la medicina, la psiquiatria, la psicologia social o fins i tot l’activisme d’esquerres (al de dretes no l’anomeno precisament activisme) o de crides a actituds del públic que van des de l’empatia al morbo, passant per la naturalitat, la reivindicació, la repulsa, l’escarni, la fascinació o la desnaturalització. També la maleïda “normalització”, una paraula que avui espanta tant com espantava la foto del General Franco als col·legis, com la més ombrívola de les presons o cases de salut, o el pitjor malson sortit de la ploma de Michel Foucault. O els divans/confessionaris tan mal utilitzats que fins el mismísim doctor Freud es regiraria en la seva tomba. Les ficcions es diversifiquen i amb això també els debats, els corrents polítics entorn del cos, al sexe o la identitat i els propis subjectes són ara els quals han de ser escoltats farts de visitar capellans, monges, sessions de teràpia mèdica, xerrades amb el psicòleg/a, riures en el col·legi, alarma en el correccional, llargues medicacions, intimidació, desastres íntims o batusses familiars.