“Només existeixen tres edats per a les dones de Hollywood: bombó, fiscal del districte, I passejant Miss Daisy.” Robert Harling: The First Wives Club (guió)

En voler parlar de les persones grans en el cinema, s’obren molts temes. El primer es dóna per descomptat: com s’ha representat l’acte d’envellir, sobretot si entenem que el temps i la mort són les matèries primeres més importants de la narració. En aquest sentit no hi ha dubte que les adaptacions de Tennesee Williams s’emporten la palma. Però l’altre tema fonamental que s’obre quan se’n parla és el del cinema dels ancians, dels nostres ancians: quin llegat ens van passar, com ens van fixar les seves fòbies i les seves fílies… I no em refereixo només a Manoel d’Oliveira o a Eric Rohmer o a altres joves cineastes en actiu que siguin majors de 90 anys. Parlo de l’herència de l’entorn que ens envoltava com a espectadors: quina visió del cinema ens van donar els vells, què vam fer amb les seves lectures, amb les seves maneres de veure, què ens queda de la seva forma de veure les pel·lícules, i a través d’aquestes visions, el món.

He estat preguntant aquests dies bastants amics cinèfils. En la majoria dels casos, el llegat dels nostres vells s’ha convertit en una mica addictiu però vergonyant, i per això mateix, absolutament fèrtil des del punt de vista personal i tal vegada creatiu: westerns antics, melodrames “de dones”, cinema negre americà, i també el sainet de Sarsuela o els espectacles historicistes de Cifesa i de Benito Perojo. No es pot entendre aquesta construcció cultural que és Espanya sense Berlanga i sense Buñuel, però per descomptat tampoc sense Imperio Argentina o Lola Flores de Morena Clara, sense l’Aurora Bautista de Locura de Amor, sense la Sara Montiel de El último cuplé (era Juan de Orduña el nostre William Wyler?), o fins i tot sense La ciudad no es para mí de Paco Martínez Soria. Així que m’ho vaig preguntar a mi mateix… Quin era la pel·lícula favorita del meu pare? Addicte al western, recelós de totes les espanyolades, excepte de les de Sara Montiel i les de Benito Perojo, el meu propi pare va créixer sense més formació cultural que la del cinema i treballant de forma agònica −més o menys com gairebé tota la seva generacio. Li vaig preguntar per la seva pel·lícula favorita en diversos moments de la vida i sempre em va contestar el mateix: La primavera romana de la senyora Stone (The Roman Spring of Mrs. Stone, 1961) de José Quintero, una adaptació de la novel·la curta de Tennessee Williams. Hi havia en el meu pare una mica d’escorcoll autoral, de comprensió i de connexió amb un món. Evidentment ell no sabia qui era Tennessee Williams, però les seves pel·lícules favorites eren les seves: estava fascinat per La nit de la Iguana, pel Tramvia, per la Gata, per Dolç Ocell de Joventut.

Quan la crítica de l’època renegava de Tennessee Williams, perquè segons deien presentava personatges massa malalts, massa morbosos, massa anormals i exageradament enfrontats al temps i a la mort, ell ja endevinava –com la mateixa visió actual, que considera Williams un clàssic que tot ésser humà és massa anormal, morbós, malalt i que tots, al cap i a la fi, estem exageradament enfrontats al temps i a la mort. Li fascinava la representació del desig femení, de la bogeria, del sexe aparentment insà, d’allò que és tèrbol. Gràcies als seus comentaris de sofà en aquella infància on la televisió encara emetia bon cinema, jo puc dir avui el mateix que deia Almodóvar per boca de Cecilia Roth: “Un Tranvía Llamado Deseo ha cambiado mi vida…”. No obstant això, en preguntar-li pel film favorit, el meu pare no assenyalava el tramvia o la gata, sinó “La primavera romana…” i parlava molt també de La Nit de la Iguana (The Night of the Iguana, 1964) de John Huston, potser amb més entusiasme que de cap altra. A través d’això, veig ara com els vells ens deixen llegats secrets: en aquests dos films hi ha també una visió del fet d’envellir. Alguna cosa afectava llavors el meu pare com a espectador, i que per descomptat ja em va afectant a mi. Què volia dir-me el meu pare sobre la vellesa? En el film de José Quintero, Vivien Leigh interpreta la senyora Stone, una famosíssima actriu que acaba d’arribar a l’edat perillosa i que es queda vídua del seu milionari marit després de deixar temporalment el teatre. Decideix retirar-se definitivament a Roma, on pateix els assetjaments del gigoló Warren Beatty i de la seva celestina, una perfecta Lotte Lenya. Si ja es creia instal·lada en una idíl·lica solitud, l’assetjament continuat de l’atractiu xapero, l’enamorarà i la llançarà a un caos passional que l’enfronta a la solitud i al pas del temps de la manera més traumàtica possible. Evidentment, “La primavera romana de la senyora Stone” planteja la més popularitzada de les visions de Williams sobre la vellesa: és horrible, no té sortida, els desitjos es mantenen però estem abocats a la solitud i a la destrucció emocional. I també la por a no ser desitjats que, estranyament, la crítica tradicional relaciona amb l’homosexualitat de Tennessee Williams, com si els heterosexuals no haguessin de desitjar ni haguessin de ser desitjats, o com si l’ambient gai no es caracteritzés precisament per la facilitat de relacions entre persones d’edats molt diferents…

Tot i que això és cert, no es pot negar, però, que hi ha una evident dignitat i una raríssima bellesa en la gent que envelleix en les obres de Williams. La senyora Stone, ansiosament preocupada pel pas del temps, no envelleix tant com els corruptes que l’envolten: continua sent atractiva, no és de cap manera “un lloro”, l’insult que li llança la seva celestina, Lotte Lenya −de fet, l’absolut lloro de la pel·lícula és Lotte Lenya−, i a més, d’alguna manera, la senyora Stone manté una innocent noblesa que la converteix en una sucosa presa de caça per a tots els corruptes que l’envolten. La distingida senyora Stone comparteix la ferida del temps i la por excessiva a la vellesa de les altres protagonistas de Tennessee Williams: la diva de Hollywood, Alexandra del Lago, a Sweet Bird of Youth o la dolía Alma Winemiller a Summer and Smoke, totes dues interpretades magistralment per Geraldine Page; la racial cantinera, Maxine Faulk (Ava Gardner a Hollywood i Bette Davis a Broadway) de The Night of the Iguana, la cosidora Serafina delle Rose, és a dir, l’Ana Magnani de The Rose Tattoo; i per sobre de totes l’altre gran paper de Vivien Leigh: la Blanche DuBois de A Streetcar Named Desire. Totes són presa de l’angoixa que els provoca el pas del temps, i que les bloqueja, que les duu a viure un conflicte traumàtic amb el seu desig. Recordem a A Streetcar Named Desire, la violència amb què Karl Malden desemmascara l’edat de Vivien Leigh mentre li acosta una bombeta al rostre, cridant-li: “Sempre em duus a llocs foscos…”, o l’addicció escapista a l’alcohol i al sexe d’Alexandra del Lago o de Maxine Faulk, o la bogeria de Serafina delle Rose i de la pròpia Blanche Dubois…

Però hi ha més cosa. No és això només. Si hi ha alguna cosa, per sobre de l’angoixa, que unifica les dones madures de Tennessee Williams és la capacitat per canviar el món, la capacitat de poetitzar-lo, d’omplir-lo de bellesa, ja sigui mitjançant el seu art, mitjançant les seves opcions de vida, ja sigui buscant la solució fora: mitjançant l’amabilitat dels desconeguts, mitjançant el retir, o simplement a la manera del Quixot: mitjançant la bogeria. Blanche, per exemple, decideix endiosar se en la bogeria, trencar la frontera entre la realitat i el desig, però abans poetitza la realitat fins a l’exageració, amb fanalets, els seus paravents, les seves Gales emplomallades que contrasten ridículament amb la barroeria masculina del món en què ha caigut. Les dones que se salven, les que s’escapen de l’autodestrucció final són les creadores: l’actriu Alexandra del Lago de Sweet Bird of Youth . I Ana Jelkes, la pintora de The Night of the Iguana, potser la millor interpretació de la genial Deborah Kerr. I allà hi ha l’altra part del llegat secret del vell Tennessee i del meu propi vell. Com més a prop són els personatges de la creació, millor s’enfronten al pas del temps. Hannah Jelkes és potser el personatge femení més positiu de tota la producció de Williams: no busca l’èxit, només pinta i ven els seus cuadres entre els turistes, manté l’equilibri, a pesar que està més enfrontada que cap altre personatge al dolor, a la vellesa, a la solitud i al fracàs. Encara que Hannah Jelkes és així tal vegada perquè viu al costat d’un creador encara més entregat, un vell poeta: el seu vellíssim avi.

En un tret irònicament patriarcal, la clau de la vellesa la té el vell “gran pare” Jelkes, que ha arribat més enllà de la senyora Stone, encara amb més elegància. No s’angoixa davant la proximitat de la mort. Com tampoc s’angoixava l’altre “gran pare” de Williams, Burl Ives, el pare de Paul Newman a Cat on a Hot Tin Roof. El que fa l’avi Jelkes és simplement escriure constantment, intentar explicar el món, i per descomptat poetitzar-lo. Just abans de morir dicta el seu últim poema, que Deborah Kerr copia, donant per cert tota una lliçó sobre com ha d’escoltar un actor de cinema. És un poema [1] sobre l’eterna tornada, sobre el cicle perpetu i destructor de la vida, molt proper a l’univers devorador d’una altra de les grans adaptacions de Williams Suddenly, Last Summer. Mentre intenta explicar el món, encara lamentant-se un mica de la seva fugacitat, l’ancià mor en una pau gairebé impossible de trobar en cap altra escena de Tennessee Williams. Aquesta és tal volta la clau per a la felicitat de l’angoixada senyora Stone. I per descomptat, el meu secret llegat cinematogràfic per esquivar la inevitable vellesa. Gràcies, pare… Gràcies, Tennessee…