Després de 40 anys de vida de moviment gai organitzat, a finals del juny del 2009, a Barcelona hem assistit a la visualització de com està el pati rosa.

Per fi hi ha hagut dues manifestacions amb èxit. Una, la de sempre, l’organitzada pel Moviment reivindicatiu sota las sigles del 28J. I l’altra, obertament muntada per l’empresariat de locals d’ambient.

I les reflexions que se’m passen pel cap són evidents. El moviment organitzat continua trencant-se les banyes per animar el personal a sortir de l’armari, a alliberar les seves passions afectives sense traves ni tabús. I aquesta nova classe social nascuda a l’empara de l’alliberament, l’empresariat de l’arc de Sant Martí, continua encaparrat en què visquem la nostra llibertat dins dels seus murs daurats i, evidentment, omplint les seves butxaques.

Ara anem als matisos. Em fa la impressió que el Gay Pride encara necessita reivindicar alguna cosa com per justificar la seva sortida al carrer. Com si fer un xou pur i dur, que és el que tenen ganes de fer, fos massa descarat. Un altre matís molt, però que molt, important i aclaridor sobre com estan les coses, és el posicionament del poder municipal i suposo que també el nacional-socialista i dels seus mitjans de comunicació al costat de l’empresariat. Mai de la vida s’havia convocat amb tanta insistència des dels mitjans a la cavalcada del Pride i s’havia silenciat la manifestació reivindicativa. L’empresariat té tot el dret a fer festes i festetes. D’això no n’he de fer res. El que m’indigna és que els poders polítics utilitzin aquestes actuacions per exhibir que gais, lesbis, trans… estem la mar de bé; que som infinitament feliços i que ens divertim l’hòstia. I m’indigna perquè amb això el que volen és amagar la inoperància i la manca de voluntat en encarar el tema de la nostra llibertat real. No sé amb quin model s’identifica més el personal, suposo que els qui ja ho tenen clar deuen de passar-s’ho millor desfilant amb carrosses. Però segur que n’hi deu haver d’altres que, com jo, no volen que socialment se’ns identifiqui amb tanta superficialitat, maquillatge i manca de valors comuns. I per acabar, penso que cada vegada més i amb aquests temps que corren- tenim motius per ocupar carrers i places. I, sobretot, per reflexionar en veu alta com fem cada any exigint-ho tot, tot i tot. I som tan divertits com els que més.