Potser ha arribat el moment que ens posem a reflexionar tots plegats. Ens hem de treure uns quants complexos de sobre i dir les coses pel seu nom. Personalment he trobat molt encertat el model d’aquest any: per un cantó tenim la manifestació, totalment reivindicativa, però amb unes batukades i una carrossa (no publicitària) que van fer que la gent s’ho passés d’allò més bé. L’endemà la gran desfilada amb totes les carrosses de diferens empreses del sector I algunes associacions desfilant amb carrossa o a peu. En aquest segon cas la reivindicació no era important; era més important la festa i com a molt la visibilitat.

Aquest tema provoca unes quantes esgarrifances en la gent implicada. Es cert que la nostra ciutat feia temps que reclamava a crits un orgull totalment festiu, alegre, desenfadat i amb carrosses omplint els carrers de música i color. D’altra banda hi ha molta gent que se sent orgullosa del fet que sigui una de les úniques ciutats del món on encara es conservi la manifestació reivindicativa, (tot recordant que el matrimoni gai no és la panacea, sinó un dret més i encara en queden moltíssims a reclamar.). Hi ha molta gent que s’esquinça les vestidures veient com sortim per separat en dos dies diferents I creu que ens hem d’unir, un altre sector creu que les dues manifestacions no es poden barrejar i que l’empresariat no ha d’entrar mai en la reivindicació.

Anem a pams : Ningú té la propietat del 28 de juny. És un dia reivindicatiu i festiu que correspon a tots els habitants GLBT de la ciutat i on hi és convidat tothom sempre que hi vingui de bon rotllo. Si barregem manifestació i desfilada en un sol esdeveniment, el resultat serà que la desfilada engollerà la manifestació de tal manera que en pocs anys quedaria totalment diluida i anul.lada i això no ho podem permetre. Seria el que passa actualment a ciutats com Madrid i València, on l’orgull és simplement una festa i encara més enllà: un negoci brutal. On el manifest i el lema de la manifestació no importen el més mínim, ja que la música de les carrosses tapa totalment la lectura del manifest i el lema és poc important, només els amoïna ballar al costat de les carrosses i passar-s’ho bé. D’altra banda, hem de reconèixer que el Pride de Barcelona va convocar moltíssima gent que mai hauria anat a la manifestació que hi havia fins ara i que per tant es quedaria a casa o aniria a Madrid. Gent que només vol passar-s’ho bé I ballar i anirà on sigui per poder celebrar l’orgull tal i com l’entenen. Aquest fet fins ara a Barcelona no era possible i no crec que sigui bo per a nosaltres que la gent hagi de marxar de la ciutat per passar-ho bé en un dia tan assenyalat.

Crec que ajuntament, empresaris I associacions s’han de posar a parlar. No per unificar els esdeveniments en un de sol, això mai! Més aviat seria fer un únic calendari de celebracions del 28 de juny, una mena d’agenda on hi figuressin tots els actes que es celebressin a Barcelona per aquesta efemèride. Si unim esforços en lloc de barallar-nos, aconseguirem conservar cadascú el nostre espai, poder celebrar cada any un alliberament més i més lluit i el que encara és molt més important: Que Barcelona segueixi sent una de les úniques ciutats del món que conserva la manifestació reivindicativa per la nostra diada. Segur que si volem, podem.