Quan vius a una gran ciutat com ara Barcelona, et poden passar moltes coses el mateix dia, tantes que és com si, de sobte, el temps fos el nostre enemic i haguéssim de lluitar en contra seva perquè tot fos més ràpid. O potser estem massa acostumats que tot vagi massa de pressa? Em dic Sylver Galaxy i aquesta és una història esdevinguda a la meva ciutat, “Sylver Galaxy in de City”: “Un dia em vaig adonar que volia acabar amb un passat que m’angoixava, i que les meves històries havien de tenir un principi i un final. Cadascú supera les seves angoixes com pot i jo vaig decidir fer-ho llençant-ho tot per la finestra: les coses de casa que em donaven mal rotllo, records com aquella samarreta que et vas deixar, aquell quadre que em vas pintar, les fotos dels nostres viatges..... Abans d’anar al llit, des de la finestra vaig veure escampats pel carrer tots aquells records, totes les coses que em feien mal, sabent que, quan tornés a mirar des de la finestra, tot allò hauria desaparegut: segurament ho hauria aprofitat algú que passava, o potser els escombriaires s’ho haurien endut mentre dormia... Aleshores t’adones que res és tant important com et semblava i que, a la vida,  s’han de tancar els cercles. És la meva teoria dels cercles: en Sylver Galaxy i la seva teoria dels cercles. Totes les històries comencen i finalitzen formant un cercle. Pot ser que no el puguis tancar quan vols, però, l’experiència m’ha ensenyat que, a la fi, d’una o altra manera, sempre acaben tancant-se.

Pensant tot això, vaig sortir al carrer i em vaig recordar d’una paraula que vaig aprendre al meu últim viatge al Japó: “muga”, verb que significa caminar sense pensar, ja que és la inèrcia qui et fa fer les coses per les quals estem programats diàriament.

Aleshores em vaig veure a mi mateix llençantho tot per la finestra -potser m’havia vist algun veí-, quan de cop i volta algú del carrer em saluda: jo també saludo per inèrcia! No en recordo el nom! Qui és? Parlem de coses trivials; segurament el record de la seva cara s’esborrarà al cap de tres segons, i és que en una ciutat tan gran com aquesta, si no vols patir, has de lluitar contra tot allò que et fa mal, i, si pots, llençar objectes i records per la finestra. De tota manera, les persones del nostre cercle continuen compartint la ciutat amb tu i qui sap si no podríem encomanar-nos de la malaltia que els psiquiatres anomenen prosopagnòsia. Si la pateixes, pots trobar-te amb algú i no recordar-te d’ell, o oblidar-te’n de qui és als tres segons d’acomiadar-te’n, per més important que sigui aquella persona a la teva vida... O potser estem obligats a patir la prosopagnòsia per tal de sobreviure en una gran ciutat?

Si ho llancem tot i patim malalties que fan que ens oblidem del nostre passat, pot semblar que la vida tingui més sentit perquè el dolor del record és menor, oi? Pensant tot això i caminant pel carrer, de sobte veig l’aparador d’una carnisseria amb bèsties mortes, m’impacta, i no sé per què em passa pel cap un munt de frases que ja havia sentit: “Jo pensava que sempre estaríem junts, i m’imaginava de gran amb una persona com tu”, “T’estimaré per sempre i sóc teu per sempre”, “T’he pintat aquests quadre que simbolitza el nostre amor”, “Deixo al teu calaix la meva samarreta preferida”, “Podem mirar les fotos del nostre viatge. M’agrada aquella que estem junts mirant a l’infinit”.... Frases que voltaven pel meu cap i que potser acabaré oblidant: aquestes no les podré llançar enlloc i segurament ningú les podrà aprofitar, formen part de la meva vida, però, tanmateix, sé que he de continuar caminant.

Deixo de mirar l’aparador de la carnisseria i continuo caminant. Avui tinc moltes coses a fer i no tinc temps de pensar en frases de no sé qui, ni de pensar en les coses que algú em va dir algun dia -algú de qui ara no en recordo la cara-, com tampoc no recordo aquella samarreta que vaig llançar, d’igual manera que si miro a l’infinit ja no tinc present aquella foto que he llançat al contenidor. Però alhora em pregunto si oblidar és realment tan fàcil. Podem tancar un cercle llançant els records per la finestra? De debò patim aquesta malaltia que ens fa oblidar qui ja no estimem?

Ja ha passat un altre dia i m’estic fumant una cigarreta a la meva terrassa, mirant a l’infinit. Això em recorda alguna cosa que ara no sé quina és. No puc evitar mirar l’edifici que tinc enfront; hi ha una noia que està llençant coses per la finestra: una samarreta, fotos, un quadre.... Em recorda alguna cosa. Segurament demà serà un altre dia!” 

Per: Sylver Galaxy

http://sylvergalaxy.blogspot.com