Any rere any, el mes de desembre acostuma a guarnir-se amb bons i ensucrats propòsits que, amb qualsevol justificació religiosa, moral, o altruïsta, en el seu rerefons només es tradueix en uns generosos interessos, baix la melodia engrescadora de les vises. Però, què hi ha darrere d’aquest disneylanditzat món dels benpensants? Fins ací puc parlar, com deia la lacada Mayra Gómez Kemp. 

Malgrat això, el meu despropòsit ací és la deconstrucció paulatina dels bastiments d’aquest etern món globalment conegut, per mig de la reivindicació d’una proliferació de realitats i de mons, que des del decòrum moral i polític, constantment s’invisivilitza, margina, injúria, desenfoca, o bé, se silencia, com és el cas dels seropositius i malalts de sida. Dues realitats enterbolides, a partir de l’articulació dels treballs de dos artistes plàstics contemporanis (el Jesús Martínez Oliva, de Múrcia, i el Pepe Espaliú, de Córdoba), i de les iniciatives de la plataforma Projecte 1 de desembre (Belles Arts de València). Analitzaré a partir tres possibles fronts, relacionades amb l’experiència somàtica, psicológica i socio-política. Com sabem, des dels primers indicis del sarkoma de kaposi (designat pel doctor n’Alvin Friedman-Kien, New York), la seua ràpida proliferació i expansió al llarg dels 80, ja conegut sota el nom de la sida, sembla que haja tronat un fum de tempestes. Però, malgrat les advocacions a Santa Bàrbara, encara existeixen nombroses veus que afermen el “lògic” binomi sida/homosexualitat. Podríem dir que tota aquella por i rebuig ancestral envers a tot allò desconegut, segueix protagonitzant per part de les mirades més conservadores, una imagineria monstruosa i degradant, que evidentment s’associa amb les conductes perverses i desviades de les comunitats homosexuals, trans i queers.

“...en el moment de la penetració, es produeix un cert clímax de dolor i alhora plaer, és a dir, l’eterna contradicció de l’amor que esdevé en mort.”

L’artista Jesús Martínez Oliva, a través de diferents formats (fotografia, instal.lació, dibuix,...), ha desenvolupat tot un món idealitzat que orbita en torn a una masculinitat gai, un paradís prolífic per a les relacions homosocials i sexuals. Un univers que s’alimenta de l’estima més promiscua i del conseqüent dolor, produït per la infecció del VIH, com veiem en la seua fotografía titulada S. T (1997), on representa el tors despullat d’un home recobert per nombroses taques. Per una banda recorda els símptomes del sarkoma, i per altra banda, simula sígnicament la forma de l’anus, com a metáfora del desig i de la seua materialtzació carnal (cos receptacle de posibles multipenetracions), ignorant tota càrrega negativa i de perill aprofilàctic.

Seguint l’esquema anterior, caldria citar la sèrie De pors i fòbies, concretament amb obres com Cala i Ferida sagnant (ambdues del 1998), ja que en totes dues obres, la seua poética s’articula a través de la relació causa i efecte que s’estableix en el ritual sexual onanista, que a causa de la seua intensitat incontrolada, en el moment de la penetració, es produeix un cert clímax de dolor i alhora plaer, és a dir, l’eterna contradicció de l’amor que esdevé en mort. Per altre costat, l’artista també es fa ressò sobre el tema de la ferida, com a símbol del dolor estigmàtic i somàtic dels seropositius i malalts de la sida. L’experiència més traumàtica d’un malalt de la sida, i més en fase terminal, és reencarnada per l’artista Pepe Espaliú, que per primer cop a l’Estat Espanyol, va concebre dues accions en contra la sida, anomenades Carrying Project. La primera acció es portà terme el dia 26 de setembre de 1992 pels carrers de Donosti. Aquesta mateixa acció es repetí a Madrid l’1 de desembre del mateix any. El propi artista, força malalt, fou transportat pels carrers, enlairat del terra i assegut entre els braços de dues persones que es turnaven, simulant per tant, una sistema de transport obsolet: el del seient mòbil o dels antics palanquins, que era emprat com a transport de la noblesa, els emperadors o reis en el passat. De forma paral·lela, la noció de “carrying” s’apropa a l’expressió hispana de la paraula inglesa “caring” que significa afecte i cura a tercers. D’aquest modus, Pepe Espaliú fou el primer artista de l’Estat que parlà de la sida a les seues accions i escultures de ferro. Aquestes últimes es tracten d’un tipus d’obres, com per exemple la peça Carrying VII (1992), que comparteixen, a grans trets, un tarannà precís, sòlid, formal i espacial, propi del modus de procedir minimalista, ja que gràcies a la sobrietat dels seus materials i la interacció en l’espai, ens està parlant del binomi homosexual, de la pèrdua, del silenci interior, del dolor, etc. En definitiva, tot plegat constitueix el reflexe d’un seguit d’experiències personals, emotives i cojunturals en relació amb la malaltia i el seu jo més individualista, sempre envoltat de pors, desenganys, pèrdues, rebuigs, i silencis oblidats.