A principis de 2011, l’actual govern de CiU va aplicar la tisora a la quota de 300 € que des del 2007 pagava com a membre de l’Associació Internacional de Gais i Lesbianes (ILGA). Gràcies als convergents, doncs, la Generalitat ha assolit la fita de ser el primer govern nacional a abandonar l’organisme, de la mateixa manera que el 2007 havia estat el primer govern a adscriure-s’hi, durant el segon govern tripartit. El nostre “govern nacional català” ha ofert, de la mà de la dreta més il·lusionada d’Europa, una imatge de gran seriositat en els seus compromisos amb la llibertat i la igualtat de les persones.

D’altra banda, tot plegat podria fer afirmar a més d’un que tot plegat és una mostra de l’escassa credibilitat que la Generalitat té com a “govern nacional”.

La “representació institucional del poble català”, s ’autodenominen ells. Però el poble català és, sens dubte, més ferm en el seu compromís progressista que els xoriços que l’espolien, com a poble oprimit que és.

Malgrat que 300 € són, avui en dia, una bona picossada, ningú pot creure seriosament que els motius d’abandonar l’ILGA fossin econòmics. És més versemblant que la simple pertinença a aquesta associació molesti dins de CiU, coalició que té dirigents destacats de la talla (homòfoba) del diputat Duran i Lleida, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, o el senador Jordi Casas, “socialcristians” tots ells (denominació ideològica que UDC va adoptar al seu 23è Congrés, el 2004).

Pel que es veu, l’existència d’un grup de militants homosexuals al si de CDC (Convergais) no ha fet variar ni un mil·límetre la decisió presa. Es diria en conseqüència que Convergais és un grup merament decoratiu que no pot o no vol influir en les polítiques del seu grup polític que l’afecten directament.

Jordi Arcarons, dirigent de Convergais (no el confongueu amb el cèlebre motociclista), afirmà en el seu acte de presentació, el maig de 2008 a l’Hotel Axel, que CDC “no és un partit gens fàcil, però sí agraït, divers i plural” en el qual els homosexuals es poden sentir còmodes. En aquell acte, Arcarons es declarà ”orgullós de ser homosexual i de ser convergent des de fa molts anys” i es proposava de difondre entre la comunitat gai els “valors nacionals de Catalunya”.

Arcarons, de CDC, es podria esforçar a explicar a aquesta suposada comunitat gai si entre els valors nacionals que defensa CiU també hem d’incloure tot el seguit de declaracions homòfobes dels seus dirigents. A la seva voluntat pedagògica proclamada a l’Axel entre el dringar de les copes hem de reclamar que ens orienti sobre la interpretació que considera més encertada de les paraules de Duran i Lleida, ja que potser ens hem equivocat considerant-nos tractats com a malalts:

“Si hi ha un homosexual o un heterosexual que lliurement acudeix a un psicòleg sol·licitant ajuda perquè creu que necessita un canvi en la seva sexualitat, hi té tot el dret” 1

En la passada campanya electoral espanyola Josep Antoni Duran i Lleida va admetre que si el PP proposés de derogar el matrimoni homosexual ell hi votaria a favor. De tota manera, tampoc no ens podem estranyar d’aquesta intenció de Duran, ja que els vots dels diputats que ell acabdilla a Madrid ja es van poder confondre amb els dels diputats del PP, en aquesta matèria, el 2005, quan es va aprovar el projecte de llei que regula el matrimoni entre parelles homosexuals.

Aquest individu preclar, en Duran, ha recuperat darrerament una idea tòtem per al seu discurs reaccionari: la regulació especial de les parelles homosexuals per mitjà d’una llei d’unions civils. No ens consta si el senyor Arcarons de Convergais està casat, però pel que fa al seu company Duran sembla que, en tot cas, s’hauria de conformar amb un registre civil, sense arròs ni solemnitat i, òbviament, sense dret compartit d’adopció.

Duran no vol retallar drets al col·lectiu homosexual (reconeix fins i tot que els gais són persones com ell mateix), PERÒ remarca amb les habituals argumentacions fonamentades en la doctrina de l’Església de Roma que està en contra de l’ús del concepte de matrimoni per a allò que la dreta eterna sempre ha considerat concubinatge.

Pel que fa a l’adopció de nens per parelles gais, els falcons d’Unió són taxatius. La seva paciència cristiana no és eterna.

Sobre aquest tema segurament consideren que ha de prevaldre el dret de l’infant de no patir perjudicis en el seu desenvolupament psicològic. Hem d’agrair la contenció amb què els feixistes catalans i espanyols eviten argumentar la seva oposició a aquestes adopcions amb més claredat, amb expressions com prevenció de la violació o abolició de la pedofília, per exemple.

La molt honorable Núria de Gispert ja ho va dir, en una entrevista publicada el 2010 2, en què malparlà molt honorablement sobre la reforma del codi civil català. Aquesta reforma equiparà a efectes legals tots els tipus de família. L’opinió de la lideressa d’Unió és que s’ha de regular “la diferència”, i respectar-la. Sembla que la seva condició d’exconsellera de Justícia no implica que se li hagi de pressuposar cap respecte a la igualtat dels ciutadans davant la llei. Ben al contrari, ella prefereix “no ficar al mateix sac” coses en essència diferents (com les peres i les pomes de la senyora Botella), ja que per ella aquesta és la forma més justa de respecte. Hitler devia fer un raonament semblant quan, per exemple, vetà el trànsit de vianants jueus per les voreres d’Alemanya per fer-los caminar per la calçada.

En conseqüència, tornem al mateix de fa uns paràgrafs: la llei d’unions civils. La manera de posar cadascú al seu lloc i poder denominar les coses amb propietat. Fins aquí, el matrimoni, garantia de supervivència de l’espècie humana. A partir d’allà, els concubinatges sense sentit transcendent, un cop desposseïts de la capacitat de fer mal als infants. Molt propi tot plegat d’una moralitat catòlica hipòcrita, responsable –aquesta sí– de les aberracions que tothom coneix pel que fa a l’abús dels infants.

Però potser aquests “socialcristians” no recorden que el 15 de Juliol de 1998 es va aconseguir, malgrat el seu vot contrari i després d’una reivindicació de molts anys en aquest sentit, que el Parlament promulgués la Llei de Parelles, amb el consens de les forces progressistes, PSC, ICV i ERC, en un acord de mínims amb CDC.

Resulta que allò que ara consideren adient per regular les relacions entre persones del mateix sexe era inacceptable per als mateixos professionals de la política fa només 13 anys. Cal remarcar-ho per tal de trobar elements per a l’optimisme en l’actitud repugnant d’aquests homòfobs defensors de la fe i les essències de la pàtria: si mantenen el mateix desfasament temporal que fins ara en l’acceptació dels progressos socials, d’aquí a tretze anys potser haurem aconseguit el seu respecte. Però cal no posar la mà al foc.

 1: Duran i Lleida: “La mano que mece la cuna”. Revista Vanity Fair. http://www.revistavanityfair.es/articulos/duran-i-lleidala-mano-que-mece-la-cuna/15509

 2: Núria de Gispert, sobre la reforma del Codi Civil català: “es intervencionista, contraria al espíritu del Derecho Civil” 

http://www.forumlibertas.com/frontend/forumlibertas/noticia.php?id_noticia=17625