En temps de crisis tots sabem que tenim que reduir costos, ens tenim que ajustar lo cinturó? però ha costa de que? o de qui??

Com sempre qui paga el plats trencats son aquells que menys ho mereixen.

Fa cosa d’uns mesos m’entres tornava a mirar la pel·lícula Philadelphia, hem vaig adonar del gran canvi que hem tingut en la nostra societat en els últims deu anys. Com ha col·lectiu hem avançat moltíssim en tema de drets i d’acceptació dins la societat . Tenim molts mes locals d’oci, comencem a tindre representants en les institucions obertament gais i hem aconseguit poder casar-nos amb qui vulguem sense prejudicis ni diferencies amb el matrimoni “ortodox”. No tenim por de dir qui som o com som, això sembla que està ja assumit per la societat. 

Però, que passa quan tenen que reduir plantilla o tenen que elegir qui fer fora a una empresa? doncs passa que continuem sent un dels objectius d’acomiadament dins de les empreses. Per molt que passi el temps i haguem guanyat molts drets en molt aspectes dins d’aquesta societat, continuem essent discriminats a l’hora de ser acomiadats en un lloc de treball.

 Les mirades de menyspreu, les rialletes, el tracte diferent, etc... van fer que hagués que deixar la feina 

No es possible que a dia d’avui passi això, però per desgracia es un problema que tots ho tenim que assumir. No podem fer un “re-closet” i tindre que patir per la nostra orientació en el lloc de treball.

I ho dic amb motiu. Com a jove de l’interior del país, mai a cap lloc havia estat “capaç” de dir les meves preferències sexuals obertament, sempre me trobat en ambients hostils a on era difícil ser diferent, per això com molts he tingut que passar desapercebut i seguir fent com si no passés res.

Però després d’acabar els estudis i marxar fora hem vaig dir que mai mes amagaria qui soc ho com soc, fins realment fa poc. En els darrers treballs tothom sabia com era jo i no hi havia cap problema. Fins fa molt poc, al meu nou lloc de treball. I la veritat es que hem sentia oprimit, sense ser realment qui soc jo, fins que un dia no forçat vaig dir qui era i les coses varen començar a canviar. A molts no els hi va agradar i en particular a un dels d’adalt. Per molt que sigues igual o mes eficaç que els meus companys les coses no eren el mateix. Les mirades de menyspreu, les rialletes, el tracte diferent etc.. varen fer que tingués que deixar el treball. Realment, per fortuna, ni a Lleida hem vaig sentir mai tan malament per qui era. Pensava que venint a la ciutat tothom seria “tolerant” però com he pogut comprovar això no es així.

Per molt que passi el temps i haguem guanyat molts drets en molt aspectes dins d’aquesta societat, continuem essent discriminats a l’hora de ser acomiadats en un lloc de treball

Igualment, no hem trobo malament he fet el que creia mes bé per a mi. Ja se que corren uns temps difícils per al treball i l’economia, però això no te que representar un “recloset” no podem retrocedir en els nostres drets, de cap tipus.

Per que al final sempre, paguem qui no ho mereixem. Ells ho han provocat i els que es tenen que amagar, no parlar o reclamar els seus drets som nosaltres i això no ho podem tolerar. Sincerament no crec que deixar el treball sigui la solució, jo entre d’altres coses no mera rentable, però si que no ens podem deixar atemorir per el que ens puguin dir o pensar de nosaltres. Si algú te dubtes que miri o remiri la pel·lícula Philadelphia, per que molts ja hem crescut dins de la “normalitat” i l’acceptació a la societat, però no fa gaire que les coses eren molt diferents. Segur us donareu compte en quant han canviat les coses, o no? Sigueu lliures!! Una abraçada!!