Aquí hi ha una cosa clara: seria ingenu pensar que el tal Francisco Franco Bahamonde no té encara seguidors. També seria ingenu pensar que no hi ha gent a qui li sembla normal la transfòbia, gent que estaria ben contenta amb el retorn de la famosa Ley de peligrosidad social, d’igual manera que hi ha qui continua defensant les essències d’Espanya enfront del roigseparatisme roig de bascos i catalans. A mi la polèmica al voltant de Carla Antonelli no m’ha agafat de sorpresa i la veritat és que no es podia esperar altra cosa. Tampoc va sorprendre’m l’estupidesa de qui afirma que els Premis Goya atorgats a Pa Negre són el producte d’un lobby catalanista. Deu ser que a l’extrema dreta mediàtica li molesta que Agustí Villaronga hagi fet una descripció extraordinària d’una Catalunya víctima de la repressió i d’aquella Espanya fosca que ens va tocar viure a catalans i castellans després de 1939 i a la qual amenacen fer-nos tornar els senyors del Partit Popular.No cal dir que la putrefacció és sempre amatent i això no és excepció pel que fa als neofranquistes que avui s’esplaien per la deixalla mediàtica que respon al nom d’Intereconomía.

En principi, sobre l’energumen Javier Horcajo no tenia cap idea preestablerta i, com que en general simpatitzo amb la gent lletja i físicament espatllada (producte del meu rebuig a la identitat escombraria que ens ven el gay business), em vaig prendre la molèstia d’escoltar-lo alguna vegada tot fent zapping. Fins el nom d’Intereconomía em resultava moderníssim i d’allò més cosmopolita. Fins i tot vaig arribar a pensar que potser podria ésser una contrapartida casolana de The Wall Street Journal o de Financial Times, dos dels grans santuaris ideològics del neoliberalisme i capitalisme salvatge, als quals, però, cal reconèixer una certa qualitat periodística i analítica i la signatura de columnistes de cert prestigi i bona ploma, els quals demostren una certa finor i agudesa, fins i tot per defensar les mesures econòmiques més aberrants. Doncs no: va resultar que Intereconomía no tenia resa a veure-hi i que allò que semblava un signe de cosmopolitisme era, en realitat, una cosa de pa sucat amb oli. Amb aquesta cadena de televisió passa el mateix que amb els productes de marques de luxe fabricats a Xina : són males imitacions.

Que la podridura camina sempre pels racons està clar i això no és excepció en el que fa referència als neofranquistes que avui campan per l’escombraria mediàtica que respon al nom d’Inter-economia.Que la podridura camina sempre pels racons està clar i això no és excepció en el que fa referència als neofranquistes que avui campan per l’escombraria mediàtica que respon al nom d’Inter-economia.

En definitiva, jo, aquesta cosa de Interconomía, no la veig mai. Vaig tenir-ne prou amb descobrir-la un dia i trobar-me que en el programa El gato al agua, dirigit per Antonio Jiménez, hi participaven: 1.Carlos Dávila, director de La Gaceta, diari d’un estil que recorda la pitjor premsa feixista de l’Espanya de la República o, en el millor dels casos, al rotatiu francès Minute o la revista Valeurs Actuelles, ambdós tribuna per excel·lència de l’ultradreta lepenista ; 2. l’ordinària Carmen Tomás, bona representant de la dreta mediàtica i a la qual vam haver de suportar a Televisió Espanyola en temps de l’Urdaci ; 3. Jiménez Losantos, el qual, després de tant presumir d’haver alternat amb la flor i nata del món gai i trans barceloní dels 70, ha protagonitzat un atac d’odi transfòbic no només contra Carla Antonelli sinó també contra la Veneno i Carmen de Mairena; 4. Miguel Durán, pixatinters que s’aprofità del bon cor dels ciutadans quan era president de l’ONCE ; 5. el lladre Mario Conde ; 6. el famós Juan Manuel de Prada , el qual actua com si fos Ramiro de Maeztu, tot mereixent el mateix destí que l’imitat; 7. Isabel San Sebastian i Isabel Durán, representants del pitjor aznarisme a qui només escoltar et vénen ganes de penedir-te d’haver-te solidaritzat amb grups com Basta Ya o d’haver mostrar simpatia per coses com l’Asociación de víctimas del terrorismo, els membres de la qual, com ja se sap, mai no han deixat d’ensenyar la poteta ideològica. Potser oblido alguns dels personatges de la dreta que participen en aquesta cadena de la política-escombraria; com ja dic, però, és que no la miro.

Amb aquesta cadena de televisió passa el mateix que amb els productes de marques de luxe fabricats a Xina : que són dolentes imitacions.Amb aquesta cadena de televisió passa el mateix que amb els productes de marques de luxe fabricats a Xina : que són dolentes imitacions.

A més, hi ha alguna gent procedent de l’esquerra, renegada i revengista, com Albert Boadella, el qual suscitava alguna simpatia en temps del Foro Babel i que ara, en crisi creativa, es dedica a dir barbaritats per suscitar una atenció que ja no aconsegueix com a director teatral. Hi ha altres figures com Javier Nart, home també d’esquerres, però que, essent un marginal, només té cabuda en llocs marginals. Per aquí també hi corren altres personatges esperpèntics, igualment procedents de l’esquerra. Cristina Alberdi, advocada feminista, que es va pujar al PSOE a mitjans dels vuitanta aprofitant el debat sobre l’avortament i que, després de xuclar de la mamella com a membre del Consejo General del Poder Judicial -sense un currículum que justifiqués la seva presència en una institució tan honorable-, va acabar essent diputada i posteriorment Ministra d’Assumptes Socials; això sí: per després passar-se a les files d’Aguirre. Trajectòries com aquesta confirmen de qui va nodrir-se el felipisme i quin és l’origen de la seva perdició: l’arribisme, les accions dels grimpadors i l’oportunisme d’alguns dels seus pretesos seguidors. Tampoc cal oblidar Pablo Castellano, antic líder d’Izquierda Socialista a l’època de Felipe González, el qual, després de criticar l’evolució a la dreta del PSOE, condescendeix ara amb l’ultradreta en una cadena d’orientació neofeixista. 

Bravo per la coherència! N’hi ha d’altres, com professors d’universitats de tercera fila, sociòlegs als quals no coneix ni la mare que els va parir, catedràtics que no han publicat un article en la seva vida, crítics literaris i de cinema de pacotilla, còmics sense talent. És clar que no podem deixar de citar Alicia Sánchez-Camacho, de qui tothom deia que seria la modernitzadora del PP català i que, després d’haver quasi convençut alguns que era una dona “centrada”, ha resultat ésser un llop amb pell d’anyell. Tampoc no m’oblido d’Albert Rivera, com no, el qual pren allò que li donen i que, per mi, està esdevenint un dels pitjors fraus i un dels pitjors estafadors, sobretot per aquella gent de bé que vam cometre el grandíssim error de votar-lo.

Alicia Sánchez- Camacho, del que tots deien que anava a ser la modernitzadora del PP català ...ha resultat ser un llop amb pell d’anyell.Alicia Sánchez- Camacho, del que tots deien que anava a ser la modernitzadora del PP català ...ha resultat ser un llop amb pell d’anyell.

Aquest és el pa que s’hi dóna i suposo que no explico res que alguns no hagueu tingut ocasió de comprovar amb els propis ulls. És a dir, l’existència d’un periodista energumen -que respon al nom de Javier Horcajo- i de tota l’escòria mediàtica neofeixista (a qui s’honora en excés quan se l’anomena Tea Party). Ja no vull tornar a la polèmica del cas Antonelli, perquè, com he dit, no m’esperava una altra cosa d’una cadena televisiva com aquesta. De fet, de no haver estat mort de cansament, el dissabte en qüestio, després de passar-me el dia estudiant per a unes oposicions que em traguessin de marieta pobra i precaritzada, m’hauria vestit amb la indumentària pertinent per anar a algun bar leather on em trenquessin el cul, em violessin o peguessin una pallissa. Tanmateix, vaig quedar-me en pilotes al sofà de casa posant al devedé totes les pel·lícules pornogais que em quedaven; si no hagués estat per això i l’esgotament que van provocar-me les manoles, no hauria acabat la nit fent zapping i anant a parar al programa La Noria. Per tant, no m’hauria assabentat de la polèmica sobre la candidatura de Carla Antonelli a la llista de Tomás Gómez, ni de la deixalla verbal que sortia de la boca d’un fill de puta com Javier Horcajo, i m’hauria perdut la més que justificada reacció de Jordi González al Twitter; alguns van prendre aquesta reacció ( no sé si amb raó o sense ella) com una defensa comunitarista del col·lectiu LGTB; altres, com la resposta d’un periodista progressista i d’esquerres indignat per l’esperpèntica línia editorial d’Intereconomía; i d’altres van entendre-la com totes dues coses alhora. Com que en la meva condició de polític frustrat hi queda alguna cosa de les meves passions de joventut, el tema em va encendre la metxa i ni l’esgotament que em va produir el temari de les oposicions, ni la despesa d’energia que van suposar-me les manoles, van amansir-me aquell dissabte a la nit.

Evidentment, vaig tenir tota la setmana per reflexionar sobre el tema. Jo compartiria gustós amb Enric Sopena la idea que a la gent com Horcajo caldria matar-la, i que és una llàstima que aquest personatget no hagués viscut el 1936, perquè un bon milicià gaudís del plaer d’engegar-li un tret al cap. Això, en calent, però, en fred, vaig dir-me que odiar i després matar és patrimoni d’aquesta extrema dreta espanyola de la qual tan bona hereva política és la cadena Intereconomía i el personatge en qüestió. Tot i això, està per contestar la pregunta del milió, és a dir: en quina mesura la dreta, o sigui el PP, el triomf del qual treu el cap amenaçador en l’horitzó, serà receptiva a les pressions d’aquest neofeixisme mediàtic? I, sobretot, en quin grau les gents d’esquerres podrem oposar resistència a un futur govern mogut per vel·leïtats ultraconservadores, les intencions del qual respecte les llibertats civils -sobretot les de les minories- són ben deduïbles?