Salalts de transfòbia

La patologització de les persones transsexuals demostra com de malalta segueix mostrant-se la nostra societat quan es tracta d’incorporar la transsexualitat com a un concepte alliberador. Els paràmetres dualistes d’home i dona tenen segrestada la intel·ligència dels poders i dels governs, que volen titllar les persones transsexuals de malaltes. En molts casos, com en els d’alguns intersexuals, són els metges mateixos i la mutilació en alguns nounats els creadors d’un problema que només ells veuen. Una persona intersexual solia ser mutilada en néixer per recomanació mèdica.

Així, igual que antuvi va passar amb la homosexualitat, encara sembla que hauran de passar anys abans no entenguem que la transsexualitat és un fenomen que ha acompanyat la nostra espècie des de sempre, i que està bé que sigui així. La frontera entre gèneres ha estat i és una línia fina traspassable de moltes maneres; física, psicològica, social, personal... És la societat reaccionària la que ha volgut marcar els límits immòbils d’un gènere que mai no ha entès. I ha deixat clar que si algú gosa traspassar la línia, trencar les regles establertes, s’ha de declarar inestable abans de rebre l’acceptació del pas de la línia.

Però no ens equivoquem: l’assignació del gènere és el bosc que no ens deixa veure els arbres. Ens han volgut fer creure moltes coses assignades al gènere: les dones són això, els homes són allò. Els homes tenen més facilitat per a no sè què, les dones no sé quantos. La idea de gènere és circumstancial, igual que l’edat, nacionalitat, color del cabell, grup sanguini o altres condicions.

Al final ens vol etiquetar i allunyar-nos d’un fet fundamental: que som persones, éssers vius canviants, en constant evolució, i que qualsevol etiqueta és un límit a la nostra llibertat o al nostre desenvolupament. I una etiqueta no desitjada és directament una agressió a la persona.

El dret a rebutjar la tria de gènere encara no està reconegut. A poc a poc, però, les persones transsexuals han dut el debat a la societat, una societat que encara es mostra fòbica i que menysprea aquestes persones que tan hauríem d’escoltar. Dissortadament és un fet a nivell internacional: per a rebre el reconeixement legal de canvi de gènere, cal afegir un document mèdic on es declara que la persona en qüatió sofreix una patologia.

Es van inventar allò de la disfòria de gènere per a una persona que es declara transsexual, o en un procés de canvi de gènere. Així doncs, al creixement se li pot dir disfòria d’edat? Quan ens cauen les dents li podem dir disfòria odontològica? Una persona embarassada està disfòrica d’òvuls? Que no t’agradin les llenties un bon dia és una disfòria lènsica?

A qui va tenir la brillant idea de declarar la transsexualitat com a patologia se li pot declarar una altra disfòria: si és un home, declarem-li disfòria gínica, ja que quan era un fetus va començar sent una dona, com la resta d’humans. El seu camí disfòric ha de ser penat: que li tallin els mugrons, rastre d’haver estar un fetus dona.

Què s’amaga al darrere de voler tenir la població etiquetada amb un gènere o altre? De què ens serveix, a fi de comptes, aquest gènere tan menat? De ben poc, realment. És una eina més del poder, que serveix per a discriminar quan convé. Una excusa barata que no porta enlloc. Cal abolir el gènere ja, no aporta res.

Alliberem-nos. Eliminem les referències al gènere a qualsevol document. Neguem-nos a contestar quan se’ns demana. Fora les eines de control, som persones lliures i com a tals hem de tenir el dret a rebutjar la idea de gènere. Qui el vulgui, que se’l quedi com a construcció identitària personal.